Sanatori del Tibidabo

Can Rectoret

Les Planes.

 

safareigis

 

Sanatori del Tibidabo. Can Rectoret. Les Planes

 

Abans de tot hem de senyalar que l’edifici que encara queda del Sanatori de Can Rectoret esta inscrit amb nivell de protecció B, 08019/2298, amb totes les implicacions legals que això suposa.

 

Destacar que les fons principals d’informació documental son les municipals d’una zona urbanitzada de forma privada sense cap pla aprovat, i per tant no hi ha tota la constància de tots els permisos d’obres, fins que es va legalitzar a 1980 quan el edifici del sanatori ja no existia.

Existeix també la documentació de l’arquitecte Joan Rubió Bellver que està dipositada a l’arxiu del Collegi d’Arquitectes de Barcelona.

Son interessants les cites d’aquesta obra modernista que fan Oriol Bohigas i Ignasi Solà-Morales.

 

I encara citaria com a font de bona informació un treball de fi de carrera de la UPC : edificació projecte de fi de carrera de l’any 1993 que es un estudi de l’edifici actual i de la seva rehabilitació, de Pere Munné, Bernat Ros, i Enric Gironella on s’estudia no només els sistemes constructius sinó les patologies actuals de l’obra, les tècniques de reparació, la reposició dels elements perduts i materials que caldria utilitzar. Es pot veure a la biblioteca de l’Escola Politècnica d’Arquitectura. ( APAC PFC 1993/63 ).

 

Context històric:

 

El sanatori de Can Rectoret a Les Planes neix en un moment en que coincideixen dues tendències a la societat que afavoreixen aquesta mena de projectes.

 

D’una banda l’aspecte sanitari.

La tuberculosi es la gran causa de mortaldat després de les epidèmies de pesta de 1854 i 1865. Per aquesta malaltia no hi havia cap sistema curatiu. L’any fins l’any 1882 en que Koch descobreix el microorganisme que l’origina. Però fins 1947 no es comença a fer servir l’estreptomicina que resulta apropiada en la majoria de casos. Tradicionalment es buscava l’aïllament dels sanatoris antituberculosos per port del contagi i confiar en la natura, el repòs i la bona alimentació, respirant aires saludables de pins, o arran del mar.

 

El desencadenant últim per a començar a actuar al nostre país va ser la mort a 1885 del rei Alfons XII precisament de tuberculosis, i la celebració a 1888 del Congres de Ciències Mèdiques a Barcelona.

La iniciativa del sanatori de Les Planes era d’una societat privada anomenada “Sanatori del Tibidabo” que presidia Salvador Andreu.

Al 1905 es crea el primer dispensari públic a Barcelona per a tractar la tuberculosi. El 1906 hi ha constància que el Dr. Narcís Fuster, regidor de l’Ajuntament de Barcelona va viatjar a Berlín a visitar establiments antituberculosos. També a 1906 el Dr. Fuster i l’arquitecte autor del sanatori de Can Rectoret, el dia 23 de març van donar una conferencia a l’ateneu obrer del districte segon de Barcelona parlant dels sistemes constructius dels sanatoris. El “Patronat de Catalunya per a la lluita contra la tuberculosi” a 1909 va comprar una finca a prop de Terrassa anomenada Torre Bonica. El mateix 1909 es fa una emissió de segells de correus amb el símbol de la lluita antituberculosa per a finançar les despeses de la construcció del Sanatori. I també el 14 de febrer de1909 La comissió municipal d’higiene de la infància va acordar la fundació  d’un sanatori-escola per a nens pretuberculosos i establir-lo a la muntanya del Tibidabo en un punt encara no decidit per a poder-hi acollir 25 nens.

Fora de l’àmbit escrita de la tuberculosis, també son d’aquesta dècada, la facultat de medicina, l’hospital clínic, el nou Sant Pau, la clínica de l’Aliança i els dispensaris blancs.

 

D’altra banda la febre urbanitzadora de la muntanya del Tibidabo.

Recordem breument, només per a situar-nos, que a 1864 l’arquitecte Elies Rogent ja havia projectat la construcció del pantà de Vallvidrera, que va fer possible la urbanització del Lake Walley Park, que a 1888 es construeix la carretera del Tibidabo, a 1891 ja hi havia una concessió pel funicular del Tibidabo ( encara que no va funcionar fins 1906), a 1899 el Gran Hotel de la Arrabassada, a 1901 el Tibidabo amb l’església i parc d’atraccions de la societat El Tibidabo, el 1904 el Sanatori objecte d’aquesta ressenya, el 1905 s’inaugura el tramvia elèctric a Vallvidrera, 1906 el funicular de Vallvidrera, el 1909 la Mina Grott, el 1911 el casino de la Arrabassada, amb un tramvia vinculat al casino des de casa Gomis de Sant Gervasi..

En totes aquestes operacions urbanístiques, com diríem avui, hi surten sovint dos noms: Ramon Miralles, alcalde de Sarrià, com a propietari d’algunes de les finques, i el farmacèutic Salvador Andreu.

 

La finca i l’edifici.

 

Can rectoret prové de una finca més gran anomenada Can Castellví de la Riera

Rectoret va vendre la finca a 1903 a la societat “ Sanatorio del Tibidabo”, on hi figurava el farmacèutic Salvador Andreu, gran promotor també del Tibidabo.

La societat va ser creada al Juliol de 1903 segons noticia apareguda  al diari “La Cruz” i al “diari de Reus” amb un capital de 5 milions de pessetes.Encara que ja s’havien fet moltes gestions des de maig de 1900.

Al 1905 hi ha un permís d’obres particulars concedit per l’Ajuntament de Sarrià d’un edifici de safareigs i serveis. (edifici actual ).

Les obres dels safareigs es van iniciar a desembre de 1903.( diari “los debates”)

 

El dia 31 de gener de 1906 “la vanguardia” anuncia la nova composició del consell d’administració de la societat “Sanatorio del Tibidabo”. Dr. Salvador Andreu Grau, Dr. Joan Ribas Pèrdigo i Dr, Josep M Bofill Nebot, que acorden imprimir mes activitat a les obres per poder-les acabar ben aviat.

L’any 1908 consta la visita dels alumnes de l’Escola de Mestres al sanatori del Tibidabo.

 

En els “anales de la real academia de medicina de 1916 el Dr. Agusti Bassols Prim diu “no creo que haya una verdadera convicción de la utilidad de los sanatorios, ni siquiera entre la clase médica. A dos pasos del Tibidabo se ha levantado un edificio para sanatorio, y ahí está sin que sea posible su funcionamiento

“los cálculos de funcionamiento establecidos por la sociedadSanatorio del Tibidabo” por un año son los siguientes:

gastos personal 50.000 ptes, manutención de 60 enfermos son 109.500 ptes. Total 159.500 ptes

ingresos de 60 pensionistas son 262.800 ptes.

lo que supone un beneficio del 10 %.”

L’edifici estava previst per a 120 persones ingressades.

 

Que deien els diaris

 

Reproduïm les noticies aparegudes a la premsa de l’època.

 

En el Diari de Reus hi ha una noticia el dia 20 de juny de 1900 que qüestiona una mica l’origen del Sanatori:

“El sanatorio que se piensa edificar en las montañas del Tibidabo-Rabassada no será ningún hospital sino meramente una casa de recreo con sucursales a distancia de la misma, donde encontrarán, dadas las condiciones higiénicas, la más pronta reposición de fuerzas, las personas que por exceso de trabajo o por enfermedad las hubiesen perdido.

Únicamente serán admitidos en el Sanatorio los enfermos de anemia, neurastenia, debilidad general y convalecientes de enfermedades no infecciosas.

Para la curación de enfermos del aparato respiratorio se ha acordado no emplazar el edificio en las montañas del Tibidabo ni la Arrabasada sino en sitio mucho mas elevado o sea los 1.000 metros por lo menos y ya es sabido que en el tibidabo la mayor es de 536 metros, elevación mucho menor de lo que debería ser.”

 

O sigui que al menys inicialment estem davant d’un projecte que s’assembla més a un Balneari que no un Sanatori.

 

La Vanguardia de 16 de juliol de 1903

 

Con escritura ante notario se ha constituido en esta capital la sociedad «Sanatorio del Tibidabo», que tiene por objeto edificar sobre unos terrenos vastísimos de veinte millones de palmos situados en la Rabasada y Vallvidrera, en la cordillera del Tibidabo, un gran Hotel de Salud, á propósito para enfermos, personas delicadas y convalecientes, urbanizando los mismos adecuadamente y construyendo vastísimos paseos entre pinares y jardines, para esparcimiento é higiene de los enfermos. Dado el cuantioso capital que se destinará al mismo, así como la excesiva importancia que dará y los medios curativos y riguroso régimen interior, no dudamos que llena un gran vacío, dotando á esta ciudad de un factor importante para contribuir á ponerlo al nivel de los principales del extranjero en estos procedimientos modernos.

 

La Vanguardia del 12 de novembre de 1903

 

Después de visitar los principales Sanatorios de Europa una comisión de señores médicos y el arquitecto de la sociedad «Sanatorio del Tibidabo», han empezado las obras de un edificio de 200 metros de superficie destinado exclusivamente a mecánicas, en el que se instalarán las máquinas de lavado, planchado, secado de ropas, electricidad, estufas, combustión de desperdicios, etc.; interinamente se utilizará para oficinas técnicas y depósito de materiales. Se construye además un horno de ladrillería y se está haciendo la explanación de grandes avenidas

 

La Vanguardia dia 7 de mayo de 1904

 

Adelantan con actividad las obras que efectúa la Sociedad Anónima Sanatorio del Tibidabo. En la próxima semana quedará totalmente terminado un edificio de doscientos metros cuadrados de superficie por diez y seis de altura, destinado exclusivamente á mecánicos, en el que se instalarán las máquinas para la calefacción y desinfección y demás necesarios para los servicios del Sanatorio. El edificio destinado á la elevación de aguas para poder regar el parque y utilizarla para las necesidades del Sanatorio está completamente terminado, habiendo instalado unos juegos de bombas que elevan el agua á ciento veinte metros de altura, á razón de diez metros por hora. Asimismo han empezado con actividad los trabajos de construcción de una carretera desde la cumbre del Tibidabo al Sanatorio, atravesando bosques de pinos en todo el recorrido que es de unos dos kilómetros de longitud

 

La Vanguardia del dia 19.11.1904 hi apareix la següent noticia:

 

 La Sociedad Sanatorio del Tibidabo que se dedica a la construcción de hoteles de salud y a la explotación y urbanización de terrenos en el punto mas sano de aquellas montañas, ha tenido la fortuna de encontrar un cuantioso caudal de aguas potables en las tierras de su propiedad por cuyo motivo trata de dar un gran impulso a las obras de urbanización y embellecimiento de sus fincas para poblar de chalets aquellos hermosos bosques de pinos y abetos.

 

El “Bien Público” del día 9 de maig de 1909 anuncia que “en la próxima semana quedará totalmente acabado el edificio de 200 metros destinado a lavaderos

 

 

Del estudi de la urbanització de la finca de Can Rectoret sembla poder deduir-se que la ubicació apropiada per a l’edifici del sanatori seria el punt més alt de la finca, on es rebria el màxim d’hores de sol, situat mirant al sud, millors vistes i més ventilat ( punt A ) i l’edifici actual dels safareigs s’hauria escollit en funció de la font d’aigua que s’havia trobat ( punt B ) coincident amb la nau central. Aquest últim està situat a una cota de 354 metres.

Existeix encara avui un pas entre una finca i l’altre el que ens confirmaria las dos parcel·les dels dos edificis.

 

La finca actual te segons les dades cadastrals te una extensió de 976 m2 i una superfície edificada de 496 m2. ( referència cadastral  4769925DF 2846 H0001 XY ) situat a les coordenades de 41º25’41’’ i  2º05’53’’.

La finca gran on hi hauria hagut l’edifici del sanatori seria d’una superfície de 3066 m2 segons la referència cadastral (4769912DF 2846 H 0001QY) qualificada amb usos de sanitat i benèfic, al carrer Saturn 1.

 

En el plànol anterior a 1936 que reproduïm de la urbanització de Can Rectoret, només hi ha grafiades dues edificacions, que encara que no tenen llegenda podem interpretar com al sanatori i els safareigs, exactament en les mateixes posicions del plànol cadastral actual.

 

L’edifici que avui ens queda va ser utilitzat com a vivenda i estudi-taller d’escultura fins l’any 1978.

 

Actualment situat al carrer Júpiter numero 7 queda un edifici de serveis anomenat safareigs o popularment “el castell”. Edifici completament abandonat, ha estat okupat diverses vegades, amb tots els desperfectes que s’hi ocasionen i amb tot el cost que suposa desallotjar-los.

 

El constructor.

El constructor de l’edifici, que ja havia fet moltes obres de Gaudi, va ser Josep Bayó i Font (Barcelona, 1878 - 1971) va ser especialment conegut per la seva col·laboració amb Antoni Gaudí en varies obres. Al rosari monumental a Montserrat, la casa Batlló, i la casa Milà a Barcelona. També va treballar amb Domènec i Montaner a l’hospital de Sant Pau, i amb Bernardí Martorell al Convent de Santa Maria de Valldonzella.

 

L’arquitecte

 

Joan Rubió Bellver. Nascut a Reus(1871) i mort a Barcelona (1952)

Del cercle de Gaudí amb qui va col·laborar moltes vegades. Les seves obra coneguda a Sarrià es una casa de 1906 al Campmany núm.3, i a Barcelona:

Casa Golferichs a la Gran Via 491 Barcelona, Pont del Palau Generalitat. Casa Roviralta. Frare Blanc i la ampliació de l’Escola Industrial(1930); entrada,  naus centrals, i paranimf.

L’any 1906 va entrar al servies tècnics de la Diputació, fins a la seva jubilació a 1934.

Les seves inquietuds de millora de la societat el van portar a prodigar-se com a conferenciant, a vincular-se a Prat de la Riba, i a ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

A part de treballar a la finca de Can Rectoret (incloent el disseny de les carreteres i camins d’enllaç) va participar activament en tota la urbanització de la finca del Frare Blanc que arribava des del Passeig de Sant Gervasi fins a cim del Tibidabo. De la mà del seu germà que era enginyer va vincular-se amb els promotors del Tibidabo.

 

L’ajuntament de Sarrià va dedicar una plaça als Germans Rubió Bellver.

 

 

Annex  1

 

Noves investigacions han fet possible localitzar els plànols de l’edifici desaparegut del Sanatori, no només de les façanes i la distribució interior de les diferents plantes, sinó de l’emplaçament dins de la finca.

 

Com havíem suposat l’edifici pròpiament dit del sanatori es situa una mica mes al nord de l’edifici de serveis ( safareigs), encarat al sud per aprofitar al màxim les hores de sol, i a una alçada superior.

 

D’aquest edifici del sanatori hem trobat fins ara poca informació a part del projecte de l’arquitecte Joan Rubió.

 

El que si consta en documents de la guerra civil es que es va fer servir com hospital dels membres ferits de les Brigades Internacionals. Els ferits eren curats en els hospitals del front, o en els caps de districte i més tard alguns eren enviats a Les Planes, que era un dels hospitals de recuperació. Sobretot els dies 5, 6 i 7 d’abril de 1938 tots els ferits Brigadistes son enviats a Catalunya.

Quan es va traslladar la base de les Brigades Internacionals a Catalunya es van habilitar hospitals a : Barcelona, Les Planes, Badalona, Corbera, Manresa, Mataró, Moià, Olot, La seu d’Urgell, i Vic.

 

A part del Sanatori, Les Planes fou un dels llocs d’aquarterament dels membres de les Brigades Internacionals quan es va produir la repatriació a partir d’octubre de 1938. En aquell moment de finals de 1938 hi havia a la zona catalana 3.355 voluntaris i encara en van arribar 1.891 més, que instal·lats a prop de Barcelona.

 

“las brigadas internacionales: nuevas prespectivas en la historia de la guerra civil y del exilio”. Jose Sanchez Cervelló.

“la sanidad en las brigadas internacionales”. Manuel Requena.

“la cura balneària como terapèutica para los heridos de guerra”. Revista española de medicina y ciruguia de guerra (1940)