Des que l’any 1833 havia mort el rei Ferran VII nombrosos partidaris de la monarquia i de l’antic règim estaven revoltats i no volien que la successora reial fos la seva filla Isabel que només tenia 2 anys. Volien com a rei el germà del difunt, que es deia Carles, i d’aquí que els seus partidaris es coneguessin com els Carlistes.

En ser anomenada reina Isabel II, els carlistes van intentar aconseguir per les armes el que no havien pogut aconseguir per camins legals i van començar a formar grups armats. L’exèrcit fidel a la reina ho tenia molt difícil per aturar-los ja que els carlistes eren grans coneixedors del terreny i tenien el recolzament d’una gran part de l’església i de les poblacions rurals de l’interior del país.

El dia 11 de febrer de 1834 va ser detingut un grup armat de 30 carlistes que actuava a les ordres de Francesc Paré ( alias Gabarró ). Els van localitzar a Centelles en un lloc anomenat el solar del Martí. Un dels membres del grup era en Josep Amat de Sarrià.

Alguns van ser afusellats allà mateix i altres van ser conduïts a la presó de la Ciutadella de Barcelona. Als pocs dies, el 15 de febrer, van ser conduïts al port i embarcats cap a Amèrica.

Era una practica habitual en aquell temps per estalviar-se aldarulls, revenges, etc. Altres embarcaments van fer-se el dia 1 de maig (150 carlistes) i el 15 d’agost del mateix any (95 carlistes)

Resulta doncs, que molts dels que van anar a Amèrica no va ser per a fer fortuna ni per pròpia voluntat sinó deportats.